TEXTOS

Biel Amer (fragmento del texto “Formas y avatares en la fotografía de Carolina Amigó”)

La concepción fotogràfica de las imágenes captadas por Carolina Amigó, responde tanto a su vocación imaginaria como a su voluntad plástica. A través de su mirada, define con precisión sus trabajos descriptivos, como son las naturalezas salvajes o reflexivos, a partir del retrato de nuestra sociedad en su entorno urbano. Así, responde a su deseo creativo, ajustando su retina al instante, captando cuando es preciso, ese tránsito en constante movimiento frente a su objetivo. (...) El resultado plantea una evidente dicotomía gráfica asumida desde la doble identidad de sus instantáneas a las que, subjetivamente, se añade el espectador a través del (in)oportuno reflejo, generando un diálogo a tres al romper con su presencia el plano objetivo y abrir una nueva dimensión plástica. (...) Por contra, la imagen de los manglares de la selva dominicana, abren una diferente dimensión naturalista, reflejo de esa naturaleza salvaje surgida por el capricho de la tierra, como expresión arcana de un mundo vivo dominado por formas de inesperada belleza. Aquí, la naturaleza ejerce una singular atracción sobre la que la artista asiste paciente con el objetivo de captar la esencia de esa salvaje maleza. No precisa documentarla ni etiquetarla, simplemente nos traslada la tremenda fuerza y originalidad de sus formas, haciéndonos partícipes de su subyugante belleza. (...)

Gabriel Janer Manila (estiu de 2005)

L’art és una manera de dir: els amors, les idees, el coratge, la tristor, la tendresa, la passió de viure, la mort. Carolina Amigó pinta els moviments del cor. Els seus quadres s’omplen de peixos blaus, platejats, ocres, grocs. Esbarts de peixos que roden en les profunditats fosques del mar. L’aigua hi és transparent. A vegades, els peixos es mouen com a una ombra. Hi ha franges de mar obscures i d’altres clares sobre les quals es filtra un rastre de llum. Els mires, aquests peixos, i els veus com una massa d’energia, una força compacta a la qual els taurons no s’atreviran a envestir. A vegades la llum els obliga a canviar de color i així són negres, llavors són morats, color de taronja, violacis. Hi ha pops que perllonguen els seus tentacles fins a un extrem de la tela, llavors els redueixen i els contenen en un racó perdut. Paga la pena d’observar detingudament les textures, la diversitat de tècniques en les quals Carolina Amigó és una mestra: els grafismes, els jocs de colors, la llum, l’ambigüitat de les formes, la màgia de les figures, la sàvia utilització dels pigments. A vegades, només pinta el rastre subtil del seu pas, i els peixos desapareixen en l’abstracció. Llavors deriva en una depuració poètica d’increïbles formes. Mentre, construeix una obra d’extraordinària solidesa; madura perquè, abans del resultat, allò que importa és el procés de recerca, l’experimentació artística, l’erupció de les realitats creades: peixos en moviment, el canvi. Els seus quadres ens diuen que la vida no és feta d’objectes rígids, que només l’audàcia condueix a la realització dels somnis ocults: tremolen peixos en un mar de voluptuositat.

Nuria Vich

Enraizados (los paisajes del alma) En el fondo se descubre. Y también en la forma. En el fondo se cubre. De luces, de puentes, de nudos, de lazos, de sombras…

M.J. Ripoll

¿Qué dejamos ver?, ¿Qué ocultamos?, ¿qué parte enseñamos? ¿qué es lo que ocultamos y por qué? Todos tenemos unos orígenes que son el principio de todo, que nos marcan y nos direccionan hacia un camino. Son nuestras raíces. Carolina nos enseña cómo fortalecernos creando nuestras protecciones frente a posibles agresiones de los demás, creando nuestros propios nidos.

Victoria García

Força, presència, bellesa, i energia, són adjectius que venen al cap quan un contempla l’obra de Carolina, d’una seducció formal i estètica inqüestionable. Els mateixos adjectius que transpira ella mateixa, quan parla amb passió dels seus projectes. Caòtica, es defineix. Ens parla del caos però més aviat es veu un entramat ordenat, net,bell. Diria jo que el caos és més aviat moviment, difícil de restar quiet. En canvi, aquí es respira pau, serenitat. La ordenació del caos, es podria re titular l’obra. Potser és un propòsit no pretès, el de posar ordre en el caos. I surt efecte. Ordenar el caos, així com intenta ordenar les seves paraules, així com intenta ordenar les seves vivències: Així, de manera repetitiva, i potser en un intent d’entendre i curar velles ferides, s’ agrupen branques i més branques, que agafen solidesa i es converteixen en un entramat sòlid i irrompible. Una bella metàfora continguda en l’obra del niu, es podria traslladar a tota la seva obra: de la fragilitat d’una branca solitària, a la força del grup per repetició i agrupació. Transcendir el dolor. Transmutar en bellesa.

Joan Vallespir

Amb una rel emotiva de les relacions humanes, com a il.lustracions dels conflictes socials, admeteix sugerències de Cristina Iglesias.

Cruz Ugarte

Capas a través de las cuáles se emerge al exterior. Ecosistema de raíces para la adaptación al habitat. Raíces que a veces protegen y a veces duelen…